El passat diumenge, 25 d’octubre, el Consell de l’església es va reunir per a prendre diferents decisions en front la nova crisi sanitària en la que ens hem vist abocats.
En el nostre primer culte presencial, al setembre, després de molts mesos trobant-nos de forma virtual, vam tenir present que les nostres decisions, vers la obertura o el tancament del temple, estarien sempre mogudes d’acord a la situació sanitària en la que ens trobéssim, perquè la nostra responsabilitat és vers les persones, vers nosaltres mateixos i aquelles amb les que vivim i convivim.
La passada setmana el govern va demanar decretar l’estat d’alarma al nostre país, perquè altre cop els contagis de la Covid-19 s’han disparat i comencem a viure una saturació en els centres sanitaris que pot posar en perill la seva capacitat d’atendre els malalts, per això el Consell ha decidit que, en aquesta situació, era millor tornar a deixar de trobar-nos físicament i reemprendre les trobades virtuals els diumenges.
No és aquesta una decisió fàcil, en la comunió dels uns amb les altres, en la lloança compartida i en la trobada és quan vivim la fraternitat de ser poble de Déu, i és molt dolorós tornar a separar-nos físicament; però creiem que la nostra comunitat ha de respondre amb responsabilitat cívica davant aquesta nova crisi, contribuint a reduir la mobilitat i, sobretot, les reunions en espais tancats.
No sabem quant de temps durarà aquesta situació, i malgrat l’esperança clama perquè acabi el més aviat possible, el cert és que els pronòstics dels experts veuen encara uns mesos complicats per davant; pensem en el nadal i ens preguntem quan tornarem, encara que sigui, a aquella nova normalitat a la que ja ens hem anat acostumant, per això el Consell ha pres la decisió de reunir-se cada més de forma virtual i anar seguint de prop tant les recomanacions sanitàries com les de seguretat, treballarem per trobar noves formes i nous camins en aquests temps tan estranys que ens ha tocat viure.
Davant la incertesa que ens envolta i la manca de referents en la nostra memòria de situacions semblants ens acollim a la pregària, demanant a Déu que ens ofereixi imaginació per crear noves respostes, seny per cuidar-nos i cuidar i valentia per no deixar-nos ensorrar o vèncer per la por; en ell descansa la nostra vida i la nostra esperança i en ell ha de reposar confiada la nostra ànima, sabent que en totes les circumstàncies no ens abandona i el seu amor ens acompanya amb dolcesa, fins i tot, o potser sobretot, quan les llàgrimes i les preocupacions ens fan trontollar l’esperit.
Fem nostres les paraules del profeta: No tinguis por, que jo sóc amb tu. No et neguitegis, que jo sóc el teu Déu. Jo et dono força i t’ajudo, et sostinc amb la meva dreta bondadosa (Isaïes 41, 10) i preguem per la nostra comunitat i el nostre món; demano a Déu que de tot això en sortim amb una fe més
madura, un amor més profund i una esperança més ferma. Ell és el nostre baluard! Amén.
Una forta abraçada en Crist,
Pra. Marta López Ballalta
