La nit de Nadal de 1818, a Obendorf, a la Missa del Gall, va estrenar-se Stille Nacht, heilige Nacht (Nit silenciosa, nit santa). Una nadala que es farà popular arreu del món i que, després de més de 200 anys d’història, s’ha traduït a 300 llengües i ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat.
Els seus autors, el capellà Joseph Mohr, que va escriure el poema, i Franz Xaver Gruber, professor i organista de l’església de Sant Nicolau, que va compondre la música, havien viscut experiències terribles durant les guerres napoleòniques. La violència de les forces d’ocupació franceses no va tenir mesura fins la seva derrota al 1813.
Amb el Congrés de Viena, celebrat entre el 1814 i el 1815, Europa va intentar recompondre’s després de la derrota de Napoleó. Però com sempre fan els poderosos, entre baralles per veure qui es quedava en què, aplicant interessos econòmics i polítics, més que humanitaris, de cop totes les fronteres van canviar i aquells que abans eren veïns es van veure ciutadans de nous països separats per fronteres que abans no havien existit. Famílies separades, noves monedes i lleis, nous governs i una població, malmesa per anys i anys de conflictes que veien en la reestructuració la il·lògica de l’egoisme del poder.
Enmig d’aquest nou món, on el desconsol, la fam i les privacions eren el pa nostre de cada dia, Joseph Mohr va escriure Santa Nit, un poema d’esperança, de desig que allò que succeí a Betlem tingués repercussió i sentit enmig de la devastació de la postguerra i la desesperació del poble. El poema va ser acollit amb entusiasme, pensat com una cançó de bressol per l’infant Jesús. Commocionava la idea que aquest naixement podia salvar del patiment i que en ell es demostrés l’amor de Déu per a tots els pobles.
Durant les dècades següents la nadala va adquirir fama i estima arreu d’Europa i va arribar fins als Estats Units, on diu la llegenda que al Nadal 1941 es va poder presenciar a Franklin D. Roosevelt i Wiston Churchill cantant-la junts, amb una multitud de gent, als jardins de la Casa Blanca.
Però potser la història més colpidora és la de la Nit de Nadal de 1914, quan feia cinc mesos que s’havia iniciat la Primera Guerra Mundial. Al front occidental, on ja havien mort o havien estat ferits més d’un milió de soldats, en caure la nit es va fer el silenci, mentre els soldats, a banda i banda del front, al voltant de 50 quilòmetres, guarnien les seves trinxeres amb espelmes i branques. De cop van començar a sonar nadales tradicionals en dues bandes, fins que va arribar el moment en que tots estaven cantant Stille Nacht, heilige Nacht; emocionats els soldats van sortir dels seus forats i es van trobar en terra de ningú. Van intercanviar regals (cigarretes, menjar i beure), van cantar junts i van acabar jugant un partit de futbol per Nadal, un sense àrbitre i on no es contaven els gols, perquè guanyar no era l’important.
Però com la guerra no és dels soldats sinó dels poderosos, que mentre els altres lluiten i moren ells viuen segurs als seus palaus, aquella confraternització es va veure com una amenaça i es va instaurar la prohibició de fraternitzar amb l’enemic. Els anys següents, perquè quelcom així no tornés a succeir, els generals dels exèrcits van instaurar la tradició de bombardejar les trinxeres la Nit de Nadal.
Un dels testimonis d’aquesta excepcional treva, Richard Schirmann, del cantó alemany, després de la guerra, al 1919, va fundar l’Associació Alemanya d’Albergs. Estava convençut que si «joves sensats de tots els països tinguessin llocs de reunió on poder-se conèixer els uns als altres» no hi haurà cap més guerra.
El cert és que les guerres han seguit, però cantar Santa Nit, no és solament cantar una nadala, és unir les nostres veus a la seva història, a la història del homes i les dones que han lluitat per la pau i l’han desitjat amb tot el cor, perquè la realitat és que el Déu, Ser suprem poderós, s’ha reclòs en humil petitesa, per la humanitat redimir. Amén.
Marta López Ballalta
